A la classe de dimarts 19 de febrer discutírem un parell d'articles de premsa: un que es titula "No consumiremos como antes" i altre titulat "Los nuevos pobres dan la cara", ambdós publicats al diari El País. Aquest darrer article es basa en els relats de les persones que s'arrepleguen al bloc "Els nous pobres", on persones a títol individula expliquen quina ha estat la seua trajectòria i quina és la seua vivència de l'empobriment.
Davant l'erosió de les condicions de vida d'una part important de la població, fins i tot de persones que havien viscut relativament bé fins ara, al debat a classe va aparèixer la possiblitat que es donen processos d'autoculpablització i, en paral·lel, estratègies per disimular o amagar el fet de no poder mantenir un nivell de consum determinat.
Si més no, l'autoculpabilització i l'intent per amagar la precarietat de recursos ens estan indicant que el sistema de legitimació del capitalisme encara funciona, dificultant la lectura social i col·lectiva de les vivències individuals i, també, afavorint que les persones consideren desitjable allò (el consum com a marcador d'estatus) que forma part de la dinàmica que les ha portat a l'empobriment.
En aquesta línia de reflexió, vos recomane un llibre que no fa molt que s'ha traduït al castellà. Es titula "Chavs. La demonización de la classe obrera", d'Owen Jones, un jove autor britànic. Chavs és un mot que fa referència a persones joves, de classe obrera i amb trajectòries molt precàries, quelcom semblant al que ací diríem "chonis" o "canis", i que Jones planteja que “En realitat és una manera obliqua de definir al conjunt de la classe treballadora i responsabilitzar als pobres de ser pobres”. Vos deixe ací l'enllaç a una ressenya del llibre.
(Escric des del meu compte de google, supose que ho acceptem com a alternativa a la creació d'un perfil a propòsit per a comentar al blog)
ResponEliminaEl plantejament que sembla donar Jones al llibre em sembla molt interessant: el perill d'agafar "la parte por el todo". És una tendència, la totalitarista, que hui dia està creixent perillosament a molts àmbits, i en especial a la política, amb això de: "tots els polítics són iguals". Si no recorde malament, va ser Vicent Flor qui comentà a classe que eixa frase s'assembla molt al pensament hitlerià, al to dels seus discursos quan encara no hi havia arribat al poder...
Tornant al tema, recorde que al text "No consumiremos como antes" també s'apuntava una tendència que em pareix lleugerament esperançadora: el de les marques blanques. O, dit d'una altra manera, el fet de que, tot i que no exactament així, els consumidors se n'adonen (en aquest cas, per necessitat) de que tot el que tenen les marques conegudes és publicitat, i no qualitat. Fins a cert punt, i com afirma el text, és coherent pensar que quan s'acabe la situació de necessitat alguns dels que han conegut ara les marques blanques, es queden amb elles.
Pere Porcar
Fa uns dies llegirem en Antropologia un text (Los recién llegados al mundo de los bienes: el consumo entre los gondos muria de A. Gell) on es tractava la contradicció que es donava en deterninats individus pertanyents a una casta baixa d’Índia: havien acumulat més diners que altres famílies, eren rics però segons el seu estereotip de casta havien de consumir com a pobres.
ResponEliminaCrec que d’alguna manera és el que estem vivint a l’actualitat però al contrari. Individus i famílies que fins ara portaven un nivell de vida prou considerable, de sobte perden els treballs i els canvia la vida totalment. Socialitzats en una classe mitjana es veuen en un estat de shock i angoixa per no poder seguir amb l’estil de vida marcat per a esta classe social.
Ara el repte que tenim la societat és desculpabilitzar els seus discursos, aprofondir en les vertaderes causes i trobar les solucions per estes noves situacions.
Carolina Pallardó